La situació que estan vivint les caixes del país és lamentable. Aquelles sòlides entitats amb més de cent anys d’història es desfan a les mans dels seus actuals gestors, sense que ningú sembli capaç de corregir-ne el rumb cap a l’abisme. Unes es fusionen, d’altres són absorbides sense misericòrdia pels seus eterns rivals, d’altres busquen parella desesperadament amb unes exigències pròpies d’altres temps.

Per què la situació ha arribat fins aquí? Hi havia algun signe que ens pogués advertir que això passaria? Ha estat el famós esclat de la bombolla immobiliària el detonant o la causa rel?

Per intentar respondre a aquestes preguntes, potser seria bo anar a la naturalesa del problema, que, sota el meu punt de vista, no és altra que els gestors de les entitats.

En una entitat societària “normal” (un banc, per exemple), els directius estan sotmesos al control del consell d’administració, i aquest està integrat bàsicament pels principals accionistes de l’empresa. Així, com els membres del consell d’administració han posat diners de la seva butxaca en l’empresa, les decisions que prenen (i les que transmeten als seus directius) estan marcades per dues condicions bàsiques: la primera, mirar de no fer ximpleries que els poguessin fer perdre la inversió; i la segona, mirar de treure el màxim profit d’aquesta inversió. Però la primera mana més que la segona. D’aquí que, històricament, als banquers se’ls titllava d’assenyats i prudents (i algú també els etiquetava com a porucs).

Les caixes no funcionen així. Els directius van molt “per lliure”. Sí que tenen un òrgan superior que els controla (molt polititzat, per altra banda), però , si perden diners, a part de saber-los molt de greu, no té cap efecte per a la butxaca d’aquests. I, és clar, no és el mateix dir que et sap greu, que perdre els diners de tota una vida d’esforç, oi?

Un altre element que juga en contra del model de les caixes és la inevitable vanitat humana. Molts d’aquests directius o gestors que han portat a la ruïna les seves entitats se sentien cofois tenint molta gent al seu càrrec i obrint oficines a places difícils només pel fet de dir que “s’expansionaven”. Els convidaven a fer xerrades, i s’hi presentaven com els grans estrategs i empresaris. I els seus súbdits els aclamaven (potser així els ascendien), i la gent que els envoltava els feia “la rosca” per veure si també podien obtenir crèdit per finançar unes noves piràmides a Egipte, enmig del desert.

Ara tot són plors. Les nostres entitats centenàries s’han d’unir amb les eternes rivals, que estan igual que elles. I ho fan apel·lant a les “economies d’escala” o la reducció de costos per mida. I es tornen a equivocar. Una altra vegada ha guanyat la vanitat humana, i les cúpules de les caixes fusionades s’han repartit els càrrecs (o n’han creat de nous, perquè tothom hi càpiga), i la reducció de costos pretesa la volen aconseguir amb petites foteses, com tancar alguna oficina que altra (que no s’hagués hagut d’obrir mai, perquè tampoc era rendible).

I el més curiós del cas és que res ha canviat. Els que havien de controlar el creixement esbojarrat (que s’ha demostrat que no ho feien massa bé) continuen, i els directius, els de dalt de tot, segueixen manant o se’n van amb les butxaques ben plenes. Però, és clar, qui els diu que pleguin i demanin perdó per ser tan vanitosos?

Posarem un símil futbolístic, que sembla que és del que tothom entén: un equip centenari fitxa grans jugadors i posa els davanters a la porteria, els porters a la mitjana i els mitgers a fer puntes al coixí. Aquestes decisions porten l’equip de primera a tercera regional. L’afició no entén res, però segueix anant al camp, la junta directiva està molt enfeinada fent dinars amb els directius dels altres equips i l’entrenador continua al seu lloc. La decisió més assenyada és acomiadar l’encarregat d’utillatge del club. Sens dubte, l’autèntic culpable de la situació.