En un llibre d’història postcontemporània editat a Catalunya l’abril de 2114, he pogut llegir que hi ha qui considera que a l’extinta societat de principis del s. XXI van aparèixer uns corrents intel·lectuals que van calar profundament en la societat civil. Aquests moviments intel·lectuals tenien la particularitat respecte d’altres corrents anteriors que es podien solapar. És a dir, eren tan verticals en quant a concepció i dogma que hi havia qui podia professar diverses d’aquestes línies de pensament al mateix temps, ja que no s’anul·laven, ans al contrari. Sembla ser, pel que diu l’autor, que aquests comportaments, amb una manifestació simptomàtica més palesa o més lleugera, estaven molt arrelats a la societat de l’època.

D’aquests corrents filosòfics, l’autor en senyala tres com a més estesos: el burriquisme, el queixisme i l’inperspectivisme.

El primer, el burriquisme, és un moviment conceptualment molt senzill, probablement per això va tenir tants seguidors. Sintèticament, el burriquisme es basa en substituir part de la pròpia personalitat per adaptar-ne una de més senzilla i que pertany a un “Comú”. Aquesta tendència adoptà formes exteriors de tota mena, des dels inicis més militaritzats, fins a desembocar en la més popular, una estètica que combinava els colors blau i grana (una mena de vermell sense intensitat). I, com passa a tots els moviments de masses, hi havia uns individus visibles que actuaven com a referents (dos dels més coneguts van desenvolupar-se a Barcelona, per bé que un havia nascut a l’Argentina i l’altre en un poble de la Catalunya central) i uns altres individus, que l’autor anomena “poders fàctics”, dirigien el corrent de forma sectària i en benefici dels seus propis interessos.

El burriquisme va obligar molts polítics a acostar-se a aquest moviment si volien aconseguir el favor del poble (cal recordar que a l’inici de segle el règim polític era una Democràcia Primària, on la gent elegia els seus governants en bloc, amb el sistema que en deien “llistes tancades” i en funció del que s’ha anomenat el seu populisme o “campetxania”). La gent va trobar en aquest moviment un contrapès a les seves frustracions diàries, i van arribar a l’extrem que anaven pel carrer amb tan desafortunada combinació cromàtica, i fins i tot s’esbatussaven contra altres faccions.

El moviment va anar perdent intensitat quan es va bipolaritzar i, per més que els nuclis de cadascun dels dos pols intentaven sumar adeptes de la perifèria a la seva pròpia causa, en no existir un substrat massa alineat amb els valors dels nuclis (recordem que originàriament, a part dels colors, els instigadors del burriquisme completaven la seva oferta espiritual amb la territorialitat, l’idioma, l’estil...), la força de l’onada va perdre empenta. El burriquisme va tenir elements visibles que ara ens provoquen la més sonora de les rialles però, en aquell insegur inici del s. XXI, eren autèntics dogmes de fe. Està perfectament documentat el cas en què tot el poble es va bolcar en un membre del grup dominant que havien d’operar, tot i que no n’havien sentit gairebé mai a parlar, ni tampoc era del lloc (aquí es veu clar l’intent dels poders fàctics d’estendre el moviment cap a la perifèria amb un discurs integrador, agafant un exemple extrem).

El burriquisme, però, com deia l’historiador, no va ser un moviment aïllat ni, probablement, un dels més populars. Va coexistir amb el queixisme, que era un corrent que es basava en el concepte força curiós de “tot el que a mi em passa és culpa dels altres” i l’inperspectivisme, moviment més propi de les que havien estat les classes dominants de l’època, i que es basava en una impossibilitat física de preveure cap a on anirien els esdeveniments, a pesar de tenir-ne moltes evidències. Són perles d’aquella època les frases de “Internet és una moda passatgera” o “les xarxes socials s’extingiran ràpidament”.

En articles posteriors desgranarem millor aquests fenòmens que van marcar un abans i un després a la societat del segle passat.

Ahir escoltava un catedràtic d’economia de la UB que parlava de la crisi. Parlava dels ‘especuladors depredadors’, els que posen contra les cordes els governs i en provoquen les destitucions en pressionar contra el deute sobirà. Ell deia que no era una qüestió d’endeutament dels PIGs (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya), anava més enllà i deia que aquest tsunami financer pot afectar la “mismísima” Alemanya, i que per això correm a posar-hi tallafocs.

El catedràtic em va fer veure la llum, veure-ho tot plegat amb perspectiva, i vaig pensar: “De debò el culpable de la crisi és aquell que va demanar un crèdit, avalat pels seus pares, per comprar una vivenda per viure-hi? De debò hem perdut la cultura de l’esforç? De debò tots som una colla de ganduls malgastadors?”.

Jo crec que no. De ganduls i de malgastadors, segurament, n’hi ha els mateixos que hi havia els anys 80 o a principis de segle, si m’apureu. El problema és que tot s’ha tecnificat massa (em refereixo al mercat financer) i ens han venut productes sense conèixer ben bé què s’hi amagava al darrere. I no, no és culpa del pobre director d’oficina, que tampoc crec que en sabés massa.

On s’és vist que es venguin collites que ni s’han plantat (futurs)? On s’és vist que els préstecs portin clàusules amb què si no pagues et porten a l’esclavatge? On s’és vist que els crèdits portin associada una assegurança (‘swap’) que només és positiva per al subscriptor en una probabilitat d’una entre un milió?

Volen parar la crisi amb retallades? Per què no aturen d’una vegada aquests moviments de capital? Per què no afloren els diners dels paradisos fiscals? (una cinquena part dels diners de l’economia estan allà).

L’immens deute de les famílies, dels bancs i dels països no es corregirà mai de forma natural. Bàsicament, perquè es generen interessos sobre els propis interessos (i no pas baixos, precisament). Això és el nou esclavatge a què tots estem abocats.

No són pas gaires els que fan moure els fils, però bé que han tingut cura de cobrir les esquenes als polítics (els que haurien de prendre decisions valentes), però no als “polítics com a institució col·lectiva”, sinó als “polítics persona física”. Ja ho deia Plató, els que manen no han de tenir res ni poden rebre res, només reconeixement, però d’euros o de propietats, res de res. I és que Plató era molt espavilat.

Tots els que llegiu el blog sou pencaires, de ben segur. Cap de nosaltres som uns inconscients. El nostre defecte és ser ignorants. I som ignorants perquè ens han mentit persones que abans ens crèiem. I els que ens han donat crèdits i els que ens han demanat el vot, els que estan més a prop nostre, també són uns ignorants que obeeixen cegament els qui estan més amunt que ells. Heu vist el “clientelisme” dels militants d’un partit polític o dels empleats de banca envers els seus superiors? A vegades fa riure i tot. I és que és humà no voler perdre la cadira (o el sou), i per això cal dir amén als qui te la poden treure (o te la poden negar).

Recordo una màxima de l’època dels Escipions (els que van vèncer Anníbal en les Guerres Púniques) que deia: Numquam est fidelis cum potente societas (‘Mai és de refiar l’associació amb els poderosos’).

Una darrera reflexió: dóna suport a la teva gent. Als que coneixes, als que t’estimes. És temps de solidaritat, és temps de fer pinya.

Jo sóc del 70. Això no està ni bé ni malament, és una realitat inqüestionable i prou. Ser del 70 té avantatges i algun inconvenient. Dintre dels primers, en destaquen dos sobre la resta: és molt fàcil calcular l’edat que tens només sabent l’any en què estàs (ja se sap que les restes amb un número que acaba en zero són més senzilles que les que el restant acaba en set, per exemple); i la segona, que puc dir que vaig viure amb Franco, però no en vaig patir les malifetes (o no en vaig ser conscient).

D’inconvenients, en destaco dos: el primer, que vaig haver de patir el Mundial del 82 i somiar amb el Naranjito a totes hores (i amb dotze anys n’ets plenament conscient); i la segona, que quan vaig acabar la carrera (al 93) no hi havia feina per a ningú.

Respecte d’aquest darrer punt, hi ha qui pot pensar “mira, com ara!”. Nooo. Ara la crisi és molt pitjor, perquè no t’enganxa sense res, sinó que t’enganxa estant en negatiu. És a dir, hi ha pobres de primera (els que no tenen res) i pobres de segona (que només tenen deutes).

Però passa una cosa que no ha passat mai a la història (a la prehistòria no en tenim dades), que la generació nascuda als 90 tenen una habilitat incrustada a l’ADN que no tenen els seus avantpassats, i aquesta serà clau en el món que encara s’ha de construir.

Efectivament, els joves d’ara han nascut amb Internet. Han après amb la xarxa, s’hi han estimat, hi han comprat i hi han fet amics. Els joves d’ara saben cercar a Internet, entenen els negocis a la xarxa d’una forma natural, es connecten a totes hores i amb qualsevol suport.

Aquests joves tenen un avantatge que jo no vaig tenir. Quan vaig acabar la carrera sabia teoria (la justa) i no tenia pràctica. Tampoc tenia contactes ni una habilitat especial en res. Els “grans” em passaven la mà per la cara en tot.

Ara, els meus estudiants estan com jo estava en gairebé tot, però no en Internet. A ells no els costa res entendre l’AdWords, l’Analytics, l’Alexa... Jo m’hi haig d’esforçar una barbaritat. Ells es baixen música amb l’Spotify i lliguen amb el Meetic. Jo necessito silenci absolut, habitació a les fosques i tres hores de navegació infructuosa per escoltar el Lluís Llach sense pagar.

Els nostres joves ens passaran la mà per la cara i jo me n’alegraré, perquè intel·ligent és qui s’adapta, i jo ho vull ser.

Fa anys que segueixo de prop els negocis basats en Internet. De fet, he dut a terme operacions societàries de certa volada amb capital propi en aquest sector: l’exemple més evident n’és la nostra participació a la SCR Inveready Seed Capital.

Al llarg de tot aquest temps he vist moltíssims projectes, molts emprenedors i un elevat nombre d’“experts” que m’explicaven que havien trobat l’algoritme de Google per posicionar-los al capdamunt del cercador.

Confessaré que vaig picar algunes vegades i vaig contractar diversos “mags” que m’explicaven que les vendes d’algun dels meus negocis pujarien de forma espectacular. Res d’això s’ha produït mai, i sovint he pensat en la cèlebre frase de George Pompidou, que deia que hi havia tres maneres d’arruïnar-se: el joc, les dones i la tecnologia. Ell deia que la primera era ràpida (com a manera d’arruïnar-se); que la segona, les dones, era la més plaent; però la tecnologia era, de llarg, la més segura.

No he arribat a l’extrem d’arruïnar-me, però sí que he perdut molts diners en portals que no anaven, en comerç electrònic on sortia més car el farcit que l’indiot i en “gurus” que ja no hi són.

Finalment, vaig pensar que havia arribat el moment d’aturar la sagnia. Vaig fer un pelegrinatge a cursos de Google i coses per l’estil, i em vaig trobar els mateixos “gurús” que em venien serveis donant ara classes. Vaig aprendre un munt de paraules estranyíssimes, i para de comptar.

Aquella disputa contra el “nou mercat” que representava Internet no podia perdre-la, i vaig decidir anar a les fonts.

Entre els meus clients, un, l’Alon Pupkin, un brillant israelià que havia tret una empresa a Borsa, iniciava la seva aventura a Barcelona. Una puntcom que venia flors. Jo me’l mirava de lluny i vaig començar a veure que el negoci li rutllava. Després de sis anys està venent sis milions d’euros de flors per Internet.

Un dia, tot dinant, li vaig demanar que m’expliqués el “misteri” del seu èxit, i el primer que vaig veure és que hi havia molt més d’estratègia que d’operativa (per bé que aquesta s’ha de dominar, és clar). L’Alon, en quaranta minuts, va girar de cap per avall els coneixements que jo tenia de la xarxa. No es tractava de més paraules tècniques, sinó d’un concepte ben ple de sentit comú.

L’Alon és bon comunicador. No un comercial, ni de bon tros, no. És un bon comunicador d’estratègia. I li vaig demanar... i ell em va dir que sí. I plegats vam dissenyar un programa formatiu adreçat a directius, curt, intens i ple de contingut. Aquest programa el farem a Mercaconsult. Mira-te’l i, si pots, vine. Crec que et canviarà la manera d’entendre el negoci...

La situació que estan vivint les caixes del país és lamentable. Aquelles sòlides entitats amb més de cent anys d’història es desfan a les mans dels seus actuals gestors, sense que ningú sembli capaç de corregir-ne el rumb cap a l’abisme. Unes es fusionen, d’altres són absorbides sense misericòrdia pels seus eterns rivals, d’altres busquen parella desesperadament amb unes exigències pròpies d’altres temps.

Per què la situació ha arribat fins aquí? Hi havia algun signe que ens pogués advertir que això passaria? Ha estat el famós esclat de la bombolla immobiliària el detonant o la causa rel?

Per intentar respondre a aquestes preguntes, potser seria bo anar a la naturalesa del problema, que, sota el meu punt de vista, no és altra que els gestors de les entitats.

En una entitat societària “normal” (un banc, per exemple), els directius estan sotmesos al control del consell d’administració, i aquest està integrat bàsicament pels principals accionistes de l’empresa. Així, com els membres del consell d’administració han posat diners de la seva butxaca en l’empresa, les decisions que prenen (i les que transmeten als seus directius) estan marcades per dues condicions bàsiques: la primera, mirar de no fer ximpleries que els poguessin fer perdre la inversió; i la segona, mirar de treure el màxim profit d’aquesta inversió. Però la primera mana més que la segona. D’aquí que, històricament, als banquers se’ls titllava d’assenyats i prudents (i algú també els etiquetava com a porucs).

Les caixes no funcionen així. Els directius van molt “per lliure”. Sí que tenen un òrgan superior que els controla (molt polititzat, per altra banda), però , si perden diners, a part de saber-los molt de greu, no té cap efecte per a la butxaca d’aquests. I, és clar, no és el mateix dir que et sap greu, que perdre els diners de tota una vida d’esforç, oi?

Un altre element que juga en contra del model de les caixes és la inevitable vanitat humana. Molts d’aquests directius o gestors que han portat a la ruïna les seves entitats se sentien cofois tenint molta gent al seu càrrec i obrint oficines a places difícils només pel fet de dir que “s’expansionaven”. Els convidaven a fer xerrades, i s’hi presentaven com els grans estrategs i empresaris. I els seus súbdits els aclamaven (potser així els ascendien), i la gent que els envoltava els feia “la rosca” per veure si també podien obtenir crèdit per finançar unes noves piràmides a Egipte, enmig del desert.

Ara tot són plors. Les nostres entitats centenàries s’han d’unir amb les eternes rivals, que estan igual que elles. I ho fan apel·lant a les “economies d’escala” o la reducció de costos per mida. I es tornen a equivocar. Una altra vegada ha guanyat la vanitat humana, i les cúpules de les caixes fusionades s’han repartit els càrrecs (o n’han creat de nous, perquè tothom hi càpiga), i la reducció de costos pretesa la volen aconseguir amb petites foteses, com tancar alguna oficina que altra (que no s’hagués hagut d’obrir mai, perquè tampoc era rendible).

I el més curiós del cas és que res ha canviat. Els que havien de controlar el creixement esbojarrat (que s’ha demostrat que no ho feien massa bé) continuen, i els directius, els de dalt de tot, segueixen manant o se’n van amb les butxaques ben plenes. Però, és clar, qui els diu que pleguin i demanin perdó per ser tan vanitosos?

Posarem un símil futbolístic, que sembla que és del que tothom entén: un equip centenari fitxa grans jugadors i posa els davanters a la porteria, els porters a la mitjana i els mitgers a fer puntes al coixí. Aquestes decisions porten l’equip de primera a tercera regional. L’afició no entén res, però segueix anant al camp, la junta directiva està molt enfeinada fent dinars amb els directius dels altres equips i l’entrenador continua al seu lloc. La decisió més assenyada és acomiadar l’encarregat d’utillatge del club. Sens dubte, l’autèntic culpable de la situació.

Gairebé totes les empreses que conec preparen algun esdeveniment a final d’any, coincidint amb les vigílies de les festes de Nadal. Són actes plens de bones intencions, que volen enfortir la companyonia entre la gent que ha passat un dur any treballant braç a braç. Les motivacions són lloables, però sovint l’instrument que s’utilitza no és sempre el més adequat. M’estic referint al “sopar de Nadal” o, en alguns casos, al “dinar de Nadal”.

El quadre és més o menys aquest:

El dia assenyalat, els companys de treball es muden i assisteixen al multitudinari, o no tan multitudinari, dinar o sopar. No hi són tots els que haurien de ser-hi. Alguns al·leguen problemes familiars; d’altres, compromisos personals; i encara uns altres no diuen res, i finalment no vénen.

Els que sí que hi van se situen al voltant de la taula amb els companys de sempre, amb els qui tenen més afinitat. Hi parlen com ho poden fer un dia qualsevol. Amb els de l’altre extrem de la taula, salutacions de cortesia en entrar i sortir, i poca cosa més.

En una punta, el gerent o el propietari mira d’establir una relació d’igual a igual amb aquells que han tingut la mala sort d’anar a petar al seu costat. Pocs temes tenen en comú, per més que les parts s’hi esforcin.

Acabat el sopar, uns quants ja desfilen cap a casa. Felicitacions per les festes i algun altre comentari de rigor. Els més amics ja han tramat en secret on aniran després a prendre alguna cosa.

El sopar no és pas barat i normalment el paga l’empresa, que veu com malbarata uns centenars d’euros en una trobada forçada i improductiva. La “festassa” s’ha acabat. Tots cap a casa, o a fer una copa alguns, i a esperar l’any vinent.

Aquest tipus d’activitat, més que unir, confirma la desunió. Molta gent amb interessos molt diferents. Sovint amb l’únic vincle comú de treballar sota el mateix sostre.

A casa meva, les coses eren igual que el que acabo de descriure fins que vam provar de canviar-ho, i no va anar malament. El que fem és mirar de donar algun sentit a la trobada. A voltes amb una part lúdica, a voltes amb una part més tècnica, o bé amb una combinació d’ambdues.

Un format estàndard podria ser:

Trobada el divendres al migdia al despatx amb la bossa feta. D’allà marxem a algun lloc proper on farem nit. Arribem sobre les sis i fem un parell d’hores de feina: comentem els resultats obtinguts, els plantejaments per al nou any o treballem algun aspecte estratègic que es pugui tractar en grup.

Després, cap a les vuit o quarts de nou, tots a canviar-se i a preparar-se pel sopar. No estem al centre de cap població i l’única “copa” que es pot prendre és allà mateix, així que els qui tenen ganes d’allargar la nit es queden a la sala, i els qui volen anar a dormir ja enfilen camí del llit.

L’endemà, esmorzar plegats i activitat lúdica de treball en equip. Un taller de cordes, un concurs de cuina, un mosaic fet entre tots... Sempre que es pugui, a l’aire lliure.

Cap al migdia del dissabte s’acaba l’activitat. Ara tots cap a casa a dinar, cadascú a la seva.

L’activitat no és massa més cara que un sopar convencional. A més, és subvencionable en alguns casos fins el 100%. I el resultat és molt i molt bo. Les persones realment han fet coses plegades, s’han conegut, s’ho han passat bé i, fins i tot, l’empresari o el gerent, per un moment, s’ha vist integrat en el grup.

L’outdoor training es pot fer en un dia, sense quedar-se a dormir, és clar. Potser no és tan efectiu, però també s’hi val. Tot menys repetir el sopar de Nadal en un local ple de gom a gom de sopars d’empresa, que l’únic que desitges és que s’acabi.

Una empresa neix al voltant d’un o diversos emprenedors. Aquest (o aquests) normalment són “especialistes tècnics”, és a dir, saben d’informàtica, de biotecnologia o de roba. Però cap n’acostuma a ser especialista en gestió d’empresa. Aquesta mancança de coneixement de gestió se supleix per l’esforç i l’assaig-error. Tot i així, però, si la superioritat tècnica de l’emprenedor o la seva habilitat comercial no són molt evidents, l’empresa anirà més cap a la desaparició que cap a l’èxit, ja que la gestió feta per un emprenedor no docte més que sumar, resta.

La gestió d’empresa es compon de quatre grans àrees:

• a) L’estratègica
• b) L’economicofinancera
• c) La de gestió de persones
• d) La de processos

Per desenvolupar bé la primera, l’estratègica, t’has de mirar el món amb humilitat i veure cap a on van els trets. Cal pensar que els teus competidors no sempre van errats, i que el que ha passat abans pot indicar-te el que passarà demà.

Per a una bona gestió economicofinancera, el primer que has de saber és quant necessitaràs i per a què. I després caldrà que entenguis que els diners són porucs i que si tu, que et coneixes, no te’n deixaries (hi ha qui no vol avalar per por de perdre el seu patrimoni), els demés tampoc. Per cert, els bancs són un negoci com el teu o el meu, no són ONG.

La gestió de persones és potser la part més complicada. I ho és perquè qui més qui menys es pensa que en sap, i no hi ha res de pitjor que edificar sobre els fonaments de la ignorància, que en un sentit ampli no és no saber una cosa, sinó saber-ne moltes d’equivocades. Recordem que l’empresa és de l’empresari, no dels treballadors i, per això, la implicació en el projecte d’aquests darrers és la que és.

Per últim, però no menys important, cal saber com es presta el servei o es produeix el producte. Això inclou des de la captació de la comanda del client al cobrament de la factura. Els processos són sempre susceptibles de ser millorats. I no una mica, no, moltíssim! Recordo un acudit gràfic en què es veien dos humans primitius davant d’una cova, i un li deia a l’altre:

– Hem descobert el foc, treballem la pedra de sílex i adobem la nostra roba. Tu creus que és el final de l’home tecnològic?

A vegades crec que som com aquells troglodites. Només fa 150 anys que som industrials i ja creiem que ho sabem tot.

Doncs bé, aquesta mancança no només de coneixement tècnic de gestió, sinó de curiositat per saber com es gestiona és el que dur a les empreses al col·lapse. La curiositat neix amb la incertesa, i no pot haver incertesa quan hom creu que posseeix la veritat divina.

Les empreses aguanten poc en el mercat (la mitjana és de 30 anys, però la meitat no passen de l’any 5). Segurament aguanten tan poc a causa de l’excés de supèrbia dels seus empresaris-emprenedors, que pensen que el coneixement de gestió és un art menor que s’aprèn en el dia a dia i que és massa evident com per reflexionar-hi.

Hannibal va guanyar a Cannae quan els romans el doblaven en nombre gràcies a planificar curosament la batalla i no caure en la supèrbia del seu llarg historial victoriós. Malauradament per a ell, Publi Corneli Escipió va aprendre del seu rival i va fer seva Carthago Nova. Coses del benchmarking...

L’apoteosi que ha significat la victòria de la selecció espanyola de futbol al Mundial de Sud-àfrica, comparable amb el clímax a què va arribar l’afeccionat culé l’any passat (aquest any, menys), em fa preguntar-me què li deu passar a la nostra societat, que el futbol hi té tanta importància.

Entre els afeccionats “talibans” a aquest esport es troben personatges il·lustres de la cultura, les arts, l’economia, la política... que quan veuen que roda la pilota perden el nord.

Quines són les bases sociològiques del model actual? La societat ha evolucionat terriblement els darrers anys. Del culte a l’esperit al culte al cos. Del bé col·lectiu al bé individual. Dels grans moviments de pensament als grans estadis de futbol.

I és que els nous pilars són ara l’èxit, la seguretat i la salut.

L’èxit ve representat per dues línies: els diners (jo sóc millor si més en tinc en proporció amb els qui em comparo, que són el meu cercle social curt) i l’aspiració (pertanyo a un grup d’èxit que es diu “la Roja”, el Barça o, en menys casos, el Fernando Alonso). Així, jo sóc allò que els altres han fet de mi. Jo només sóc si em comparo.

La seguretat és l’obsessió del segle XXI. Hem evolucionat cap a un estat on tot està controlat i on ningú es queixa per això. Ni Franco ho hagués somiat: tenen càmeres pel carrer, et fan passar per arcs en els aeroports i t’escanegen la maleta, informatitzen tots els teus moviments (les compres, els desplaçaments, els diners que cobres...). I la societat en demana més i més. Diuen que la felicitat és l’absència de por, però també diuen que no hi ha res que generi més por que la psicosi de la seguretat.

Generem més i més lleis, i el que no és obligatori està prohibit. Tot ha d’estar vigilat perquè la gent compleixi les normes. I la gent diu: “això hauria d’estar prohibit” o “em sembla bé que posin multa a la gent que tira una burilla al terra” o “ja n’hi ha prou, del burca en els espais públics”...

La gent necessita que el Gran Germà la vigili, que la renyi si es porta malament i que la condueixi pel recte camí, temorosa de les lleis i amb l’amenaça permanent de ser víctima d’un atemptat, d’un robatori amb intimidació o d’una violència de gènere.

El tercer pilar és la salut. Això sí que és important, diuen. I la salut l’ha de proveir l’Estat, no podia ser de cap altra manera. Ho ha de fer dient a la gent que faci esport, ho ha de fer prohibint el consum de tabac en els espais públics, ho ha de fer fent hospitals, centres d’atenció primària... Ho ha de fer facilitant medicaments low cost (els genèrics), perquè la gent es pugui continuar dopant. Ho ha de fer muntant mil línies d’atenció telefònica per a dones maltractades, drogoaddictes, alcohòlics, prostitutes...

I la gent cuida més la caixa que el contingut. Ja no hi ha persones “normals”. O són autèntiques figures de revista o són obesos mòrbids.

També hi ha combinacions de pilars, per exemple, aquella combinació que neix amb la denúncia al policia de l’estació perquè algú està fumant, i converteix el denunciant en fumador passiu amb un risc elevadíssim de mort a l’acte si flaireja una mica de benzè.

I és que, potser, estem una mica carregats d’orgues, no?

Avui he estat amb el David. Feia quinze anys que no parlava amb ell, i m’he trobat amb temps suficient per parlar-hi una estona. M’ha presentat la seva dona tot dient: “Amb el Jordi vaig fer el primer negoci de la meva vida...”.

A mi m’ha vingut ràpidament al cap allò a què es referia el David: quan teníem setze anys vam organitzar un Open d’Esquaix a Sabadell. Vam buscar espònsors, vam programar la competició, muntar l’arbitratge i executar-lo. El David em recordava que vam guanyar 30.000 pessetes cadascun dels tres nois que l’organitzàvem (uns 350 euros en diners d’avui). Fou una iniciativa singular, no vam muntar el campionat perquè ens agradava l’esquaix (bé, a mi sí), sinó per guanyar-hi calers. I ho vam aconseguir!

El David era (és) un excel·lent comercial. Vam visitar junts una pila de patrocinadors per demanar-los els diners per al campionat, explicant que obtindrien no sé quina rendibilitat en anunciar-se a les xapes de les pistes. El cas és que molts van “comprar” la idea i l’Open va ser un fet.

Avui, molts anys després d’aquella “gesta”, he volgut saber com li anava al David. Se’n surt prou bé, em sembla. És director comercial d’una empresa que importa peix, té quatre fills i, en aparença, gaudeix d’un nivell de vida més que correcte.

El problema, però, és que el David val molt més. El David podria ser un gran empresari, o un directiu de primera divisió: és llest, empàtic, treballador i inquiet, però... va deixar els estudis a primer de BUP per posar-se a treballar amb el seu pare al mercat.

Avui m’ha explicat quatre coses de la seva feina i ha deixat anar unes quantes frases dignes de la millor escola de negocis del món. Té molta visió de la jugada, tractant amb la gent és invencible i la seva astúcia per al mercadeig, desenvolupada al competitiu mercat municipal de Sabadell, és insuperable.

Aleshores? Per què no és una persona influent a nivell empresarial? Perquè no té els coneixements que donen a la universitat? Perquè no sap què és l’elasticitat creuada de la demanda o resoldre un algoritme de Bellman-Kalaba? Doncs penso que no és per això. Jo ho sé i no ho he utilitzat mai (ni crec que a aquestes alçades ho faci servir).

Crec que el David ha patit de l’ignorant censura dels seus caps, que sí han passat per la universitat. Aquests, com a grans talibans del pedigrí, posen a un costat gent extraordinàriament vàlida com el David senzillament perquè no tenen estudis universitaris. Al David difícilment el deixaran ser director general d’una empresa (per més qualitats que en tingui), perquè no volen que tingui per sota seu diplomats i llicenciats amb més hores d’aula, però amb menys talent.

Fixem-nos que totes aquestes estrelles sense estudis universitaris acaben treballant a la funció comercial, el lloc on els resultats són més visibles, i se’n passa per alt la titulació.

Vaig tenir la sort de ser escollit com a membre de la Junta Electoral Local de Sabadell, que tenia per objecte validar el procés de consulta que es va fer en aquesta ciutat el proppassat dia 30 de maig. I dic la sort perquè vaig poder viure el procés des de dins i veure com va anar el tema de l’organització i el sistema electoral.

Només voldria exposar quatre dades que, segons el meu parer, són molt rellevants. Per fer-ho, les compararé amb les darreres eleccions municipals, que van tenir lloc a la ciutat l’any 2007.

A la consulta vam votar 24.000 persones. A les eleccions municipals, 73.000.

El ‘sí’ va obtenir més de 22.000 vots; a les municipals, el PSC (primera força més votada, amb diferència) en va obtenir 30.000. Si sumes els vots de CiU, ERC i Entesa per Sabadell (el partit que governà Sabadell durant més de vint anys amb l’alcalde Farrés), passaven per poc dels 21.000 vots.

Per tant, per pura aritmètica, si els del ‘sí’ estiguessin aplegats en un sol partit, governarien per majoria (com s’observa, alguns votants del PSC ho feren a favor).

Aquests 24.000 vots s’aconseguiren amb una campanya que tenia un pressupost de 50.000 euros!! Molt per sota (però molt!) del que costa una campanya electoral normal.

Per comparar inversió amb resultats, en la campanya de la consulta popular de la Diagonal cada vot va costar 17 € (no estan inclosos els sous dels funcionaris que hi van intervenir, com tampoc ho estarà, en la dada següent, el cost dels voluntaris de la consulta de Sabadell). Cada vot de Sabadell va costar 2 €! Així, es pot afirmar que l’eficiència de l’organització popular és vuit vegades superior a la de l’Administració (espero que en les altres coses que munta l’Administració les ràtios siguin millors...).

Només queda afegir que la difusió pre i post consulta als mitjans més grans va ser pràcticament nul·la. A tall d’exemple, no he sabut trobar cap notícia relacionada amb la consulta a La Vanguardia del dilluns següent, i a El Periódico hi havia quatre línies (quatre) i una foto de la mateixa grandària que la de l’ensopegada de la Reina Sofia a Badajoz.