L’apoteosi que ha significat la victòria de la selecció espanyola de futbol al Mundial de Sud-àfrica, comparable amb el clímax a què va arribar l’afeccionat culé l’any passat (aquest any, menys), em fa preguntar-me què li deu passar a la nostra societat, que el futbol hi té tanta importància.

Entre els afeccionats “talibans” a aquest esport es troben personatges il·lustres de la cultura, les arts, l’economia, la política... que quan veuen que roda la pilota perden el nord.

Quines són les bases sociològiques del model actual? La societat ha evolucionat terriblement els darrers anys. Del culte a l’esperit al culte al cos. Del bé col·lectiu al bé individual. Dels grans moviments de pensament als grans estadis de futbol.

I és que els nous pilars són ara l’èxit, la seguretat i la salut.

L’èxit ve representat per dues línies: els diners (jo sóc millor si més en tinc en proporció amb els qui em comparo, que són el meu cercle social curt) i l’aspiració (pertanyo a un grup d’èxit que es diu “la Roja”, el Barça o, en menys casos, el Fernando Alonso). Així, jo sóc allò que els altres han fet de mi. Jo només sóc si em comparo.

La seguretat és l’obsessió del segle XXI. Hem evolucionat cap a un estat on tot està controlat i on ningú es queixa per això. Ni Franco ho hagués somiat: tenen càmeres pel carrer, et fan passar per arcs en els aeroports i t’escanegen la maleta, informatitzen tots els teus moviments (les compres, els desplaçaments, els diners que cobres...). I la societat en demana més i més. Diuen que la felicitat és l’absència de por, però també diuen que no hi ha res que generi més por que la psicosi de la seguretat.

Generem més i més lleis, i el que no és obligatori està prohibit. Tot ha d’estar vigilat perquè la gent compleixi les normes. I la gent diu: “això hauria d’estar prohibit” o “em sembla bé que posin multa a la gent que tira una burilla al terra” o “ja n’hi ha prou, del burca en els espais públics”...

La gent necessita que el Gran Germà la vigili, que la renyi si es porta malament i que la condueixi pel recte camí, temorosa de les lleis i amb l’amenaça permanent de ser víctima d’un atemptat, d’un robatori amb intimidació o d’una violència de gènere.

El tercer pilar és la salut. Això sí que és important, diuen. I la salut l’ha de proveir l’Estat, no podia ser de cap altra manera. Ho ha de fer dient a la gent que faci esport, ho ha de fer prohibint el consum de tabac en els espais públics, ho ha de fer fent hospitals, centres d’atenció primària... Ho ha de fer facilitant medicaments low cost (els genèrics), perquè la gent es pugui continuar dopant. Ho ha de fer muntant mil línies d’atenció telefònica per a dones maltractades, drogoaddictes, alcohòlics, prostitutes...

I la gent cuida més la caixa que el contingut. Ja no hi ha persones “normals”. O són autèntiques figures de revista o són obesos mòrbids.

També hi ha combinacions de pilars, per exemple, aquella combinació que neix amb la denúncia al policia de l’estació perquè algú està fumant, i converteix el denunciant en fumador passiu amb un risc elevadíssim de mort a l’acte si flaireja una mica de benzè.

I és que, potser, estem una mica carregats d’orgues, no?

Avui he estat amb el David. Feia quinze anys que no parlava amb ell, i m’he trobat amb temps suficient per parlar-hi una estona. M’ha presentat la seva dona tot dient: “Amb el Jordi vaig fer el primer negoci de la meva vida...”.

A mi m’ha vingut ràpidament al cap allò a què es referia el David: quan teníem setze anys vam organitzar un Open d’Esquaix a Sabadell. Vam buscar espònsors, vam programar la competició, muntar l’arbitratge i executar-lo. El David em recordava que vam guanyar 30.000 pessetes cadascun dels tres nois que l’organitzàvem (uns 350 euros en diners d’avui). Fou una iniciativa singular, no vam muntar el campionat perquè ens agradava l’esquaix (bé, a mi sí), sinó per guanyar-hi calers. I ho vam aconseguir!

El David era (és) un excel·lent comercial. Vam visitar junts una pila de patrocinadors per demanar-los els diners per al campionat, explicant que obtindrien no sé quina rendibilitat en anunciar-se a les xapes de les pistes. El cas és que molts van “comprar” la idea i l’Open va ser un fet.

Avui, molts anys després d’aquella “gesta”, he volgut saber com li anava al David. Se’n surt prou bé, em sembla. És director comercial d’una empresa que importa peix, té quatre fills i, en aparença, gaudeix d’un nivell de vida més que correcte.

El problema, però, és que el David val molt més. El David podria ser un gran empresari, o un directiu de primera divisió: és llest, empàtic, treballador i inquiet, però... va deixar els estudis a primer de BUP per posar-se a treballar amb el seu pare al mercat.

Avui m’ha explicat quatre coses de la seva feina i ha deixat anar unes quantes frases dignes de la millor escola de negocis del món. Té molta visió de la jugada, tractant amb la gent és invencible i la seva astúcia per al mercadeig, desenvolupada al competitiu mercat municipal de Sabadell, és insuperable.

Aleshores? Per què no és una persona influent a nivell empresarial? Perquè no té els coneixements que donen a la universitat? Perquè no sap què és l’elasticitat creuada de la demanda o resoldre un algoritme de Bellman-Kalaba? Doncs penso que no és per això. Jo ho sé i no ho he utilitzat mai (ni crec que a aquestes alçades ho faci servir).

Crec que el David ha patit de l’ignorant censura dels seus caps, que sí han passat per la universitat. Aquests, com a grans talibans del pedigrí, posen a un costat gent extraordinàriament vàlida com el David senzillament perquè no tenen estudis universitaris. Al David difícilment el deixaran ser director general d’una empresa (per més qualitats que en tingui), perquè no volen que tingui per sota seu diplomats i llicenciats amb més hores d’aula, però amb menys talent.

Fixem-nos que totes aquestes estrelles sense estudis universitaris acaben treballant a la funció comercial, el lloc on els resultats són més visibles, i se’n passa per alt la titulació.

Vaig tenir la sort de ser escollit com a membre de la Junta Electoral Local de Sabadell, que tenia per objecte validar el procés de consulta que es va fer en aquesta ciutat el proppassat dia 30 de maig. I dic la sort perquè vaig poder viure el procés des de dins i veure com va anar el tema de l’organització i el sistema electoral.

Només voldria exposar quatre dades que, segons el meu parer, són molt rellevants. Per fer-ho, les compararé amb les darreres eleccions municipals, que van tenir lloc a la ciutat l’any 2007.

A la consulta vam votar 24.000 persones. A les eleccions municipals, 73.000.

El ‘sí’ va obtenir més de 22.000 vots; a les municipals, el PSC (primera força més votada, amb diferència) en va obtenir 30.000. Si sumes els vots de CiU, ERC i Entesa per Sabadell (el partit que governà Sabadell durant més de vint anys amb l’alcalde Farrés), passaven per poc dels 21.000 vots.

Per tant, per pura aritmètica, si els del ‘sí’ estiguessin aplegats en un sol partit, governarien per majoria (com s’observa, alguns votants del PSC ho feren a favor).

Aquests 24.000 vots s’aconseguiren amb una campanya que tenia un pressupost de 50.000 euros!! Molt per sota (però molt!) del que costa una campanya electoral normal.

Per comparar inversió amb resultats, en la campanya de la consulta popular de la Diagonal cada vot va costar 17 € (no estan inclosos els sous dels funcionaris que hi van intervenir, com tampoc ho estarà, en la dada següent, el cost dels voluntaris de la consulta de Sabadell). Cada vot de Sabadell va costar 2 €! Així, es pot afirmar que l’eficiència de l’organització popular és vuit vegades superior a la de l’Administració (espero que en les altres coses que munta l’Administració les ràtios siguin millors...).

Només queda afegir que la difusió pre i post consulta als mitjans més grans va ser pràcticament nul·la. A tall d’exemple, no he sabut trobar cap notícia relacionada amb la consulta a La Vanguardia del dilluns següent, i a El Periódico hi havia quatre línies (quatre) i una foto de la mateixa grandària que la de l’ensopegada de la Reina Sofia a Badajoz.

Fa temps que penso que hi ha un munt de petites coses que no es denuncien, perquè la feinada i els diners que comporten són molt alts per al rendiment que se’n pot treure, però que cometen diàriament els grans jugadors de la nostra economia (incloent-hi l’Administració pública).

Repassem-ne unes quantes:

a) El cinturó de seguretat en els transports públics. Per què són tan talibans en obligar i sancionar els ciutadans que circulen amb el seu cotxe privat sense el cinturó cordat i tan laxos amb els mitjans de transport que estan a mans de l’Administració? (No val a dir que tenen un estudi fet per una consultora de creació recent, que diu que el cinturó en autobusos urbans no evita els danys com ho fa en el vehicle privat.)

b) Entregar la targeta en l’estació de servei perquè t’obrin el sortidor. La targeta, segons resa en un escrit al revers, és personal i intransferible. Sí, sí, intransferible. Per tant, el senyor de la caixa de la benzinera està prevaricant? T’està empenyent a cometre un acte il·lícit?

c) La lletra petita dels webs de juguesques. Si et regalen un bo de 30 euros (posa “et regalem”), per què quan el fas servir i guanyes no pots recuperar-los mai?

d) Per què quan poses diners al banc l’any té 365 dies i quan te’ls deixen en té 360?

e) I, parlant de bancs, per què no puc muntar un banc com munto una SL? O és que els diners en efectiu són més diners que els cotxes? (per posar un exemple d’un concessionari on el proveïdor, posat el cas, li deixa els vehicles en dipòsit).

f) Com és que l’Administració pública no paga quan toca? No diuen que s’ha de pagar a 60 dies? Aleshores, com és que paguen quan ells volen?

g) I les elèctriques? Per què he de llogar un comptador? No el puc comprar? (a un proveïdor homologat, és clar). Aquesta gota malaia que sempre trobem a les factures de subministraments no es pot acabar mai? No són empreses públiques, són privades!

h) Per què un jutge triga tant de temps a emetre una sentència? Algú em vol fer creure que s’ha estat nou mesos rellegint les declaracions?

i) Al 2009 tots els fons d’inversió es van esfondrar i tots, absolutament tots, van cobrar comissions de gestió. Jo els vaig preguntar què gestionaven, i em van dir: “els fons, és clar”. I com pot ser que mes rere mes perdessin quartos i no hi fessin res? Heu sentit que s’hi produïssin acomiadaments massius?

j) Si el tabac és tan dolent, per què no el prohibeixen i empresonen tots els estanquers per instigar de forma pública i notòria a tan menyspreable vici?

k) Per què quan faig una consulta a Hisenda sobre un dubte tributari la seva resposta no és vinculant? Us imagineu que passés el mateix amb un metge, que se’n rentés les mans de les nostres preguntes?

l) I, finalment, com el rei Joan Carles té la barra de dir que la sanitat pública és molt bona quan ha estat ingressat al Clínic amb una planta tota per a ell i cent metges i mil infermeres atenent-lo? Si li passa al Sr. Bonifacio Pérez, àlies “Don Nadie”, també l’atenen igual?

Fa temps que reflexiono sobre la crisi, i he arribat a la conclusió que aquest desastre no és culpa dels bancs, ni de la punxada al mercat immobiliari, ni de la globalització... Aquestes coses són conseqüències, per bé que de vegades es disfressen de causes. I ho fan per un motiu: perquè les persones les volem veure com a causes, perquè aleshores tenen un culpable o un col·lectiu de culpables molt identificat (els banquers, els especuladors, el govern...).

Ens agrada assignar una cara a les nostres desgràcies! Doncs crec que no hi ha cap cara darrere la crisi, o totes, segons com es miri.

Anem a veure-ho des de l’òptica d’oferents i demandants.

Com són els demandants de productes i serveis, ara? Són exigents, volen coses noves, volen poder comprar barat, ho volen tot i en qualsevol moment.

Com es comporten els mateixos demandants quan juguen el rol d’oferent? (és a dir, quan van a treballar per guanyar un sou per comprar coses) Doncs són poc flexibles, no volen treballar fora d’hores o els caps de setmana, volen cobrar més diners...

Aleshores, com es menja, això? El mateix que vol no dóna.

Per tant, tenim un problema greu. La corba d’oferta i la de demanda no es troben. Aleshores, què és més probable que es mogui? Doncs l’oferta, perquè és poc probable que la demanda minori les seves exigències.

Així doncs, què cal fer? Probablement aprendre a treballar fent coses que no havies fet abans, en horaris que ni t’imaginaves i assumint riscos que mai t’havies plantejat.

En Leopoldo Abadía, sorprenent escriptor mediàtic, ha titulat el seu darrer llibre ‘La hora de los sensatos’. El títol és, probablement, el més innovador de tot. A les pàgines interiors ens trobem els consells dels avis, els de sempre: si no ho pots pagar, no ho compris; utilitza la targeta de dèbit i no la de crèdit; viu per sota de les teves possibilitats...

Comparteixo plenament els pensaments d’en Abadia, però penso que a la vida no tot és administrar recursos escassos. També hi ha d’haver passió, rauxa, energia, risc, atreviment... Els grans canvis en la humanitat procedeixen de missions impossibles endegades per bojos inconscients i agosarats.

Hi ha qui diu que està tot inventat, i jo penso: falten tantes coses, tants serveis, que malgrat que s’hi posessin els 6.000 milions d’habitants del planeta a tirar-los endavant, encara ens faltarien mans!

Segur que tots heu tingut idees que, sense passar-les pel tamís del pragmatisme i la viabilitat, semblen idees extraordinàries. Doncs bé, jo vull compartir amb vosaltres algunes de les idees (eixelebrades o no) que es podrien tirar endavant. Si us faig pensar una mica o us faig somriure una vegada, em dono per satisfet:

Productes

1) Bombeta per fer “les fosques”. Enginy que aconsegueix absorbir la llum d’una sala o d’un espai obert per poder fer la migdiada a fora el pati sense haver de posar-te un “tapaulls”.

2) Banyera amb porta. Enginy patentat per un servidor, que serveix perquè els avis no hagin de traspassar l’altíssima barrera de la banyera de casa o l’hotel (amb risc de trencar-se coll i barres), però que a la vegada permet emplenar-la d’aigua i entregar-se a un relaxant i insostenible, ecològicament parlant, bany d’escuma.

3) Telecadira per la ciutat. Sistema mitjançant el qual la gent es desplaça per la ciutat, o fins i tot entre poblacions, on la relació entre el pes del transport i el pes del transportat és la més petita dels mitjans mecànics. La més alta la té l’avió, que pesa una burrada. És un sistema de superfície, fàcil d’instal·lar i que s’ha provat en les condicions més adverses de temperatura i desnivell. Per cert, el sostre del telecadira podria portar plaques fotovoltaiques (per compensar la insostenibilitat del bany d’escuma esmentat abans).

Serveis

4) Taxi compartit: existeix als EUA i a Rússia; al nostre país, que som tan senyors, volem anar sols a dins la cabina, escoltant Onda Cero a Madrid i Catalunya Ràdio a Barcelona.

5) BusVolant: no, no es tracta d’un autobús amb ales. Es tractaria d’una furgoneta lleugera de 6/8 places que fa un recorregut per la ciutat, i de la qual els passatgers poden baixar quan vulguin (previ avís al conductor, és clar) i pujar a qualsevol part del recorregut.

6) L’embossador del súper. Dissabte tarda, un carro de la compra ple, una cua de mil dimonis darrere teu, una caixera rapidíssima que expel·leix productes des de l’escàner. Un pare atabalat, amb un nen tibant dels seus pantalons, atabalat també (fa una hora que passeja entremig de productes que no li interessen en absolut). Tu vols ser ecològic (per compensar el bany d’escuma relaxant del matí) i vols posar-ho en caixes de cartró o en el teu altre carro (el d’ús privatiu, el de compra). Tot aquest neguit per a què? Quant pagaries perquè algú fes tot això i tu poguessis fer un cafè i un gelat?

Un altre dia més...

La publicitat és, sovint, un reflex dels valors de la societat. De fet, la màxima de la publicitat és despertar l’interès de la seva audiència comunicant un missatge proper amb què, per tant, el receptor se senti identificat.

Aquest mes de gener podem veure per TV3 dues campanyes de publicitat que busquen connectar amb l’audiència de manera ben diferent.

Per una banda, la campanya d’Orange (telefonia mòbil), en la qual una noia passeja per diferents escenaris a mesura que representa que avança l’hora del dia. La major part del temps sembla que està en una oficina, d’on surt a les 6 pm. A partir d’aquest moment, el món se li obre davant els ulls. Apareixen els seus amics (que ja l’esperaven) i comença la gresca. L’anunci acaba dient que les coses importants passen a partir de les 6 de la tarda, que és quan hom plega de treballar. Les hores anteriors són tedioses, avorrides i molt grises.

L’altre anunci contraposat és el de Damm, que explica que l’any 2009 un equip de futbol va meravellar el món, i que tothom es preguntava quina era la clau del seu èxit. Després, desfilen davant nostre fusters, mecànics, dissenyadors... que, bo i citant personatges il·lustres catalans, ens diuen que la clau de l’èxit és la humilitat, el treball, el gust pel que hom fa, per la feina ben feta, en definitiva.

Quina diferència! Orange diu que la vida a la feina és per oblidar-la, que no és vida. Que tot comença a partir de les 6 de la tarda (pels que ja esperen a la porta, una mica abans). Damm diu que la vida comença ben d’hora al matí, que cal gaudir de la feina, perquè només fent-ho aquesta surt bé.

En definitiva, que els clients d’Orange viuen unes 6 hores al dia (comptant que se’n van a dormir a les 12) i els de Damm en viuen 15 (començant a les 9 a treballar i anant a dormir a les 12, com els altres). Així, uns viuen més del doble que els altres!

Damm ens ha tornat a sorprendre amb publicitat orientada al mercat local, que sí que es commou davant aquest tipus d’anunci (i més si surt el Barça), i Orange ens ha reiterat el seu compromís amb la feina. Vet aquí per què el servei d’atenció al client és tan dolent: perquè els seus treballadors estan esperant a les 6 pm per anar-se’n de gresca, i la nostra trucada és per a ells tediosa, avorrida i grisa.

A la vostra salut!

Amb aquest títol comença l’edició catalana de la prestigiosa revista The Economist, que l’editorial El Temps tradueix anualment. La revista apropa al lector les opinions d’experts d’arreu del món sobre com serà l’any que acabem de començar.

M’agradaria emprar aquest article per fer un brevíssim repàs a algunes de les prediccions (normalment encertades) que fa, per intentar ajustar-les a la nostra realitat.

L’any que comença serà l’any de les fusions bancàries (o de les caixes). En nom de l’eficiència, moltes petites entitats s’uniran per fer-ne unes altres de més fortes, i se suposa que més competitives. Mal any triat, aquest. Si a les restriccions del crèdit provocades per aquest excés d’ambició de les entitats li sumem el desgavell organitzatiu que suposa una fusió, molt ben parades no en sortiran les empreses que necessiten, una vegada per totes, que s’obri l’aixeta del crèdit.

Les fusions bancàries també provocaran un aflorament insospitat de localitzacions comercials pels tancaments (previsibles) d’oficines i, com no, una quantitat ingent de personal que no sabran on ubicar. Hi ha qui pensa que els nous tamanys de les entitats no provocaran eficiència, sinó al contrari. De fet, encara està per veure si com més tamany, millor gestió. I si no, que els ho preguntin als directius de General Motors, com s’ho fan per corregir el rumb d’un transatlàntic que arriba al port de Llafranc a 35 nusos!

Un altre tema que guanyarà interès, sembla, serà la immigració. Tota aquella colla de nouvinguts de baixa qualificació que s’ocupaven en la construcció vagarejaran pels carrers, buscant-se, com bonament puguin, la vida. I no els serà gens fàcil: ni coneixen la llengua, ni estan adaptats a la nostra societat del coneixement ni tenen contactes que els puguin donar un cop de mà. Es gestionarà el conflicte com sempre s’ha fet: improvisant. Naixeran o renaixeran les actituds xenòfobes, que només faran que encrespar els col·lectius discriminats, els quals pagaran amb la mateixa moneda. Alguns (pocs) tornaran; d’altres, malviuran i sembraran el desconcert.

Però apareixeran també els 'homeless' locals. Gent que no s’havia preparat ni conceptualment ni actitudinalment per fer front a la nova situació de desocupació. I això sí que impactarà a la població. La por de ser com un d’ells planarà sobre els caps de molts ocupats a precari.

No tot seran males notícies. Hi haurà sectors que funcionaran d’allò més bé: alimentació, ferroviari, farmacèutic i immobiliari. Potser el que més sobta és aquest darrer, oi? Doncs resulta que ara creixen com bolets les oportunitats de compra a preus baixos, que ràpidament es posaran a lloguer amb rendiments de vegades del 8% (quasi cinc vegades l’euríbor). L’especulació no s’ha eradicat, al contrari, en temps de crisi és més viva que mai!

En l’aspecte social, augmentarà la separació pares-fills gràcies (o per culpa) de les tan temudes noves tecnologies. Abans, en prohibir-li al nen que sortís de casa n’hi havia prou per condemnar-lo a la més absoluta de les soledats, reclòs a la seva habitació amb el cap posat enmig dels llibres (per bé que tampoc els llegia). Ara, el nen pot fer el mateix que feia abans al carrer còmodament assegut davant del seu ordinador, fent anar el Messenger, connectant-se al Facebook o esperant el nou web 2.0 que sortirà demà. Qui vol passar fred al carrer?

A vegades penso: quina sort que m’hagi tocat viure uns temps tan moguts. Perquè, com deia aquell de la pel·lícula: “Es mou? Doncs és viu!”.

El business angel es defineix com aquell inversor individual que agafa participacions minoritàries d’una empresa amb l’ànim d’ajudar a crear valor i l’esperança de fer-ne plusvàlua a la sortida. Les inversions volten els 200.000 euros (més menys que més).

És una fórmula que idealment està molt bé: un inversor assenyat, amb un cert recorregut financer i alguns contactes interessants, se suma a un emprenedor que ha tingut una idea o projecte de negoci brillant. Junts fan camí, valoritzen l’empresa i la preparen o bé per noves rondes de capital o bé per vendre-la.

Si la simbiosi és hipotèticament meravellosa, per què se’n fan tan poques?

Anem a veure la pràctica: una persona que té o ha fet diners es planteja la possibilitat d’obrir-se a nous i emocionants camps, s’autoproclama business angel i comença a rebre projectes molt dispars. Les primeres reunions amb els emprenedors ràpidament el desinflen: no entén un borrall del que li expliquen i els business plans estan mal fets.

L’emprenedor també es decep ràpidament: tant bona que és la seva idea i els papers que demana aquest inversor per posar-hi “quatre duros”! Dues, tres entrevistes, màxim i... nuviatge trencat. Tornem-hi...

Quan l’inversor ja ha vist cinc projectes es pren un temps de descans. Cap de les inversions que ha vist justifica que s’hi jugui aquella quantitat de diners. Cada entrevista que fa, cada pla que estudia és cost i, per tant, més rendibilitat exigida al que hauria de ser el projecte “final”. I és que qui té 150.000 euros per posar en el projecte d’un altre i arriscar-se a perdre’ls és una persona que en guanya forces i, conseqüentment, el seu temps és valuosíssim.

Dins d’aquest sector hi ha els tafaners, els dubitatius i els inversors de veritat. Els primers, els tafaners, no tenen ni els 150.000 i, si els tinguessin, segur que no els posarien a mans dels altres. Els dubitatius en tenen molts, però els fa molta por perdre’ls. Miren centenars de projectes i, al final, no fan res. Finalment hi els inversors “de debò”. Es mouen per intuïció, per feeling amb els emprenedors. Són ràpids invertint perquè no revisen tanta paperassa. Són amants del risc i accepten que perdre diners forma part de la seva feina.

Si volem ser business angels, hem d’aprendre a perdre. Si volem ser emprenedors, hem d’aprendre a encisar.

La crisi actual té els seus orígens en una manca d’estalvi de les famílies o, que és el mateix, en un excés de palanquejament en el sector bancari no per consum, sinó per comprar béns arrels que molt sovint tenien naturalesa especulativa.

El Govern, absolutament descapitalitzat per una política social expansiva i poc lligada a la nostra realitat econòmica, ha decidit, de forma increïble, apujar els impostos que graven el consum (l’IVA) i l’estalvi. L’efecte combinat, però, de les dues mesures, que són de sentit contrari, té com a resultat immediat reduir el consum, no dels béns arrels de base especulativa (ja se n’han ocupat els bancs amb la retallada dels préstecs, de frenar-ho), sinó de la compra quotidiana. Resultat de tot això: més diners guardats al banc (això sí, penalitzats) i menys diners a les botigues.

Per acabar-ho d’adobar, es baixen els impostos a les empreses, les que tenen beneficis. Les que tenen pèrdues en surten perjudicades!!! Per què? Doncs molt fàcil: perquè el crèdit fiscal que podien acumular (que és el mal menor quan tens pèrdues) baixarà un 25%.

En resum, una autèntica bajanada.

La paradoxa del cas és que això es fa mentre assumeix la Secretaria d’Estat d’Economia el senyor Campa, insigne economista vinculat a l’IESE que, com saben molt bé, és l’organisme de formació de directius de l’Opus Dei.

Em sembla del tot incomprensible que algú pugui dictar lleis tan salvatges en contra de la població “normal”, la que no és patró de cap insigne institució, la que no té societats patrimonials que viuen de renda, la que treballa cada dia per malviure amb sous erosionats per un Estat voraç (Saben els mil·leuristes que paguen més de 380 euros al mes en concepte de Seguretat Social per accedir a una sanitat on sempre hi ha els mateixos o per pagar una ensenyança pública que esgarrifa?).

I aquests són d’esquerres? Noooo. En Campa en dóna testimoni!!! I és que tothom és d’esquerres fins que té poder o diners.

Algú pot traduir aquest article a un llenguatge entenedor i explicar-ho a la gent que ha tingut la sort de no saber d’economia?