Fa anys que segueixo de prop els negocis basats en Internet. De fet, he dut a terme operacions societàries de certa volada amb capital propi en aquest sector: l’exemple més evident n’és la nostra participació a la SCR Inveready Seed Capital.

Al llarg de tot aquest temps he vist moltíssims projectes, molts emprenedors i un elevat nombre d’“experts” que m’explicaven que havien trobat l’algoritme de Google per posicionar-los al capdamunt del cercador.

Confessaré que vaig picar algunes vegades i vaig contractar diversos “mags” que m’explicaven que les vendes d’algun dels meus negocis pujarien de forma espectacular. Res d’això s’ha produït mai, i sovint he pensat en la cèlebre frase de George Pompidou, que deia que hi havia tres maneres d’arruïnar-se: el joc, les dones i la tecnologia. Ell deia que la primera era ràpida (com a manera d’arruïnar-se); que la segona, les dones, era la més plaent; però la tecnologia era, de llarg, la més segura.

No he arribat a l’extrem d’arruïnar-me, però sí que he perdut molts diners en portals que no anaven, en comerç electrònic on sortia més car el farcit que l’indiot i en “gurus” que ja no hi són.

Finalment, vaig pensar que havia arribat el moment d’aturar la sagnia. Vaig fer un pelegrinatge a cursos de Google i coses per l’estil, i em vaig trobar els mateixos “gurús” que em venien serveis donant ara classes. Vaig aprendre un munt de paraules estranyíssimes, i para de comptar.

Aquella disputa contra el “nou mercat” que representava Internet no podia perdre-la, i vaig decidir anar a les fonts.

Entre els meus clients, un, l’Alon Pupkin, un brillant israelià que havia tret una empresa a Borsa, iniciava la seva aventura a Barcelona. Una puntcom que venia flors. Jo me’l mirava de lluny i vaig començar a veure que el negoci li rutllava. Després de sis anys està venent sis milions d’euros de flors per Internet.

Un dia, tot dinant, li vaig demanar que m’expliqués el “misteri” del seu èxit, i el primer que vaig veure és que hi havia molt més d’estratègia que d’operativa (per bé que aquesta s’ha de dominar, és clar). L’Alon, en quaranta minuts, va girar de cap per avall els coneixements que jo tenia de la xarxa. No es tractava de més paraules tècniques, sinó d’un concepte ben ple de sentit comú.

L’Alon és bon comunicador. No un comercial, ni de bon tros, no. És un bon comunicador d’estratègia. I li vaig demanar... i ell em va dir que sí. I plegats vam dissenyar un programa formatiu adreçat a directius, curt, intens i ple de contingut. Aquest programa el farem a Mercaconsult. Mira-te’l i, si pots, vine. Crec que et canviarà la manera d’entendre el negoci...