Gairebé totes les empreses que conec preparen algun esdeveniment a final d’any, coincidint amb les vigílies de les festes de Nadal. Són actes plens de bones intencions, que volen enfortir la companyonia entre la gent que ha passat un dur any treballant braç a braç. Les motivacions són lloables, però sovint l’instrument que s’utilitza no és sempre el més adequat. M’estic referint al “sopar de Nadal” o, en alguns casos, al “dinar de Nadal”.

El quadre és més o menys aquest:

El dia assenyalat, els companys de treball es muden i assisteixen al multitudinari, o no tan multitudinari, dinar o sopar. No hi són tots els que haurien de ser-hi. Alguns al·leguen problemes familiars; d’altres, compromisos personals; i encara uns altres no diuen res, i finalment no vénen.

Els que sí que hi van se situen al voltant de la taula amb els companys de sempre, amb els qui tenen més afinitat. Hi parlen com ho poden fer un dia qualsevol. Amb els de l’altre extrem de la taula, salutacions de cortesia en entrar i sortir, i poca cosa més.

En una punta, el gerent o el propietari mira d’establir una relació d’igual a igual amb aquells que han tingut la mala sort d’anar a petar al seu costat. Pocs temes tenen en comú, per més que les parts s’hi esforcin.

Acabat el sopar, uns quants ja desfilen cap a casa. Felicitacions per les festes i algun altre comentari de rigor. Els més amics ja han tramat en secret on aniran després a prendre alguna cosa.

El sopar no és pas barat i normalment el paga l’empresa, que veu com malbarata uns centenars d’euros en una trobada forçada i improductiva. La “festassa” s’ha acabat. Tots cap a casa, o a fer una copa alguns, i a esperar l’any vinent.

Aquest tipus d’activitat, més que unir, confirma la desunió. Molta gent amb interessos molt diferents. Sovint amb l’únic vincle comú de treballar sota el mateix sostre.

A casa meva, les coses eren igual que el que acabo de descriure fins que vam provar de canviar-ho, i no va anar malament. El que fem és mirar de donar algun sentit a la trobada. A voltes amb una part lúdica, a voltes amb una part més tècnica, o bé amb una combinació d’ambdues.

Un format estàndard podria ser:

Trobada el divendres al migdia al despatx amb la bossa feta. D’allà marxem a algun lloc proper on farem nit. Arribem sobre les sis i fem un parell d’hores de feina: comentem els resultats obtinguts, els plantejaments per al nou any o treballem algun aspecte estratègic que es pugui tractar en grup.

Després, cap a les vuit o quarts de nou, tots a canviar-se i a preparar-se pel sopar. No estem al centre de cap població i l’única “copa” que es pot prendre és allà mateix, així que els qui tenen ganes d’allargar la nit es queden a la sala, i els qui volen anar a dormir ja enfilen camí del llit.

L’endemà, esmorzar plegats i activitat lúdica de treball en equip. Un taller de cordes, un concurs de cuina, un mosaic fet entre tots... Sempre que es pugui, a l’aire lliure.

Cap al migdia del dissabte s’acaba l’activitat. Ara tots cap a casa a dinar, cadascú a la seva.

L’activitat no és massa més cara que un sopar convencional. A més, és subvencionable en alguns casos fins el 100%. I el resultat és molt i molt bo. Les persones realment han fet coses plegades, s’han conegut, s’ho han passat bé i, fins i tot, l’empresari o el gerent, per un moment, s’ha vist integrat en el grup.

L’outdoor training es pot fer en un dia, sense quedar-se a dormir, és clar. Potser no és tan efectiu, però també s’hi val. Tot menys repetir el sopar de Nadal en un local ple de gom a gom de sopars d’empresa, que l’únic que desitges és que s’acabi.