Llegeixo amb incredulitat un article de El Periódico, del 26 d’abril, d’un tal Luís de Sebastián, que quasi bé criminalitza els empresaris pels acomiadaments.

Els recomana, gairebé exigeix, que deixin de reclamar l’acomiadament lliure i que assumeixin la seva responsabilitat. Ho fa tot advertint-los que si acomiada gent deixaran de tenir consumidors per als seus productes i, aleshores, la seva crisi s’accentuarà.

L’article tindria molt de sentit si s’acomplissin alguns d’aquests preceptes:

a. La funció d’empresari és assignada per la divina intervenció i, per tant, cal acomplir amb el deure que l’Altíssim ha assignat.

b. L’empresariat està integrat per una colla d’extraterrestres amb poder sobre les institucions públiques. Tothom sap com s’escolta el Govern de la Generalitat els autònoms, per posar-hi un exemple.

c. Els 4.000.000 d’aturats procedeixen de la mateixa empresa, i és a mans d’una sola persona la possibilitat de readmetre’ls per no perdre consumidors.

Així doncs, deixem de demanar al llauner que sigui responsable i no acomiadi el seu ajudant perquè no té feina, bo i dient-li que, si l’acomiada, aquest ajudant no tindrà diners per anar a comprar!

Per què cal regular l’acomiadament i flexibilitzar-lo? Davant d’una baixada de demanda significativa com la que tenim a hores d’ara, caldria poder ajuntar els costos d’una forma ràpida a les noves vendes. Si no, podríem llastrar innecessàriament l’empresa i fer que caiguin altres llocs de treball.

I per què no ha de ser absolutament lliure? L’acomiadament lliure no seria una eina adequada per a la competitivitat, perquè fomentaria la presa de decisions excessivament impulsives i a voltes injustes, i assignaria un poder excessiu als caps. Seria com una mena de dictadura on un de sol pot decidir, sense cap mena d’efecte advers, sobre el destí de les persones, i això no és una bona idea. La societat feudal, que mantenia una relació d’aquesta mena, fou de llarg el període més fosc i de menys prosperitat de la nostra història.

Un altre aspecte que em preocupa de l’actual model és que les indemnitzacions elevades, combinades amb les prestacions d’atur, promouen comportaments estratègics i especulatius per part d’alguns treballadors que poca cosa tenen a veure amb la màxima de treballar per viure.

Hi ha col·lectius de més difícil inserció: majors de 45 anys, sense formació... aquestes persones sí que estaria bé que rebessin indemnitzacions que els permetessin cercar feina sense angoixes. Però un xicot llicenciat de 30 anys hauria de trobar feina ràpid, i no tenir la temptació de prendre-s’ho amb calma com si fos un marquès.

Per acabar, una darrera reflexió sobre la base de càlcul de l’actual acomiadament: per què es cobra en funció dels anys treballats? No s’ha percebut un sou pactat lliurement entre les parts per la feina desenvolupada? Doncs, que hi té a veure ara que te’n vas o et fan fora?

El sistema no hauria de reflectir el passat (com fa l’exèrcit), si no el futur. És a dir, fixar-se en el temps que aquesta persona trigarà a trobar feina i ajudar-la en aquest temps. Això és l’estat del benestar!