Jo sóc del 70. Això no està ni bé ni malament, és una realitat inqüestionable i prou. Ser del 70 té avantatges i algun inconvenient. Dintre dels primers, en destaquen dos sobre la resta: és molt fàcil calcular l’edat que tens només sabent l’any en què estàs (ja se sap que les restes amb un número que acaba en zero són més senzilles que les que el restant acaba en set, per exemple); i la segona, que puc dir que vaig viure amb Franco, però no en vaig patir les malifetes (o no en vaig ser conscient).

D’inconvenients, en destaco dos: el primer, que vaig haver de patir el Mundial del 82 i somiar amb el Naranjito a totes hores (i amb dotze anys n’ets plenament conscient); i la segona, que quan vaig acabar la carrera (al 93) no hi havia feina per a ningú.

Respecte d’aquest darrer punt, hi ha qui pot pensar “mira, com ara!”. Nooo. Ara la crisi és molt pitjor, perquè no t’enganxa sense res, sinó que t’enganxa estant en negatiu. És a dir, hi ha pobres de primera (els que no tenen res) i pobres de segona (que només tenen deutes).

Però passa una cosa que no ha passat mai a la història (a la prehistòria no en tenim dades), que la generació nascuda als 90 tenen una habilitat incrustada a l’ADN que no tenen els seus avantpassats, i aquesta serà clau en el món que encara s’ha de construir.

Efectivament, els joves d’ara han nascut amb Internet. Han après amb la xarxa, s’hi han estimat, hi han comprat i hi han fet amics. Els joves d’ara saben cercar a Internet, entenen els negocis a la xarxa d’una forma natural, es connecten a totes hores i amb qualsevol suport.

Aquests joves tenen un avantatge que jo no vaig tenir. Quan vaig acabar la carrera sabia teoria (la justa) i no tenia pràctica. Tampoc tenia contactes ni una habilitat especial en res. Els “grans” em passaven la mà per la cara en tot.

Ara, els meus estudiants estan com jo estava en gairebé tot, però no en Internet. A ells no els costa res entendre l’AdWords, l’Analytics, l’Alexa... Jo m’hi haig d’esforçar una barbaritat. Ells es baixen música amb l’Spotify i lliguen amb el Meetic. Jo necessito silenci absolut, habitació a les fosques i tres hores de navegació infructuosa per escoltar el Lluís Llach sense pagar.

Els nostres joves ens passaran la mà per la cara i jo me n’alegraré, perquè intel·ligent és qui s’adapta, i jo ho vull ser.

Fa anys que segueixo de prop els negocis basats en Internet. De fet, he dut a terme operacions societàries de certa volada amb capital propi en aquest sector: l’exemple més evident n’és la nostra participació a la SCR Inveready Seed Capital.

Al llarg de tot aquest temps he vist moltíssims projectes, molts emprenedors i un elevat nombre d’“experts” que m’explicaven que havien trobat l’algoritme de Google per posicionar-los al capdamunt del cercador.

Confessaré que vaig picar algunes vegades i vaig contractar diversos “mags” que m’explicaven que les vendes d’algun dels meus negocis pujarien de forma espectacular. Res d’això s’ha produït mai, i sovint he pensat en la cèlebre frase de George Pompidou, que deia que hi havia tres maneres d’arruïnar-se: el joc, les dones i la tecnologia. Ell deia que la primera era ràpida (com a manera d’arruïnar-se); que la segona, les dones, era la més plaent; però la tecnologia era, de llarg, la més segura.

No he arribat a l’extrem d’arruïnar-me, però sí que he perdut molts diners en portals que no anaven, en comerç electrònic on sortia més car el farcit que l’indiot i en “gurus” que ja no hi són.

Finalment, vaig pensar que havia arribat el moment d’aturar la sagnia. Vaig fer un pelegrinatge a cursos de Google i coses per l’estil, i em vaig trobar els mateixos “gurús” que em venien serveis donant ara classes. Vaig aprendre un munt de paraules estranyíssimes, i para de comptar.

Aquella disputa contra el “nou mercat” que representava Internet no podia perdre-la, i vaig decidir anar a les fonts.

Entre els meus clients, un, l’Alon Pupkin, un brillant israelià que havia tret una empresa a Borsa, iniciava la seva aventura a Barcelona. Una puntcom que venia flors. Jo me’l mirava de lluny i vaig començar a veure que el negoci li rutllava. Després de sis anys està venent sis milions d’euros de flors per Internet.

Un dia, tot dinant, li vaig demanar que m’expliqués el “misteri” del seu èxit, i el primer que vaig veure és que hi havia molt més d’estratègia que d’operativa (per bé que aquesta s’ha de dominar, és clar). L’Alon, en quaranta minuts, va girar de cap per avall els coneixements que jo tenia de la xarxa. No es tractava de més paraules tècniques, sinó d’un concepte ben ple de sentit comú.

L’Alon és bon comunicador. No un comercial, ni de bon tros, no. És un bon comunicador d’estratègia. I li vaig demanar... i ell em va dir que sí. I plegats vam dissenyar un programa formatiu adreçat a directius, curt, intens i ple de contingut. Aquest programa el farem a Mercaconsult. Mira-te’l i, si pots, vine. Crec que et canviarà la manera d’entendre el negoci...