La crisi actual té els seus orígens en una manca d’estalvi de les famílies o, que és el mateix, en un excés de palanquejament en el sector bancari no per consum, sinó per comprar béns arrels que molt sovint tenien naturalesa especulativa.

El Govern, absolutament descapitalitzat per una política social expansiva i poc lligada a la nostra realitat econòmica, ha decidit, de forma increïble, apujar els impostos que graven el consum (l’IVA) i l’estalvi. L’efecte combinat, però, de les dues mesures, que són de sentit contrari, té com a resultat immediat reduir el consum, no dels béns arrels de base especulativa (ja se n’han ocupat els bancs amb la retallada dels préstecs, de frenar-ho), sinó de la compra quotidiana. Resultat de tot això: més diners guardats al banc (això sí, penalitzats) i menys diners a les botigues.

Per acabar-ho d’adobar, es baixen els impostos a les empreses, les que tenen beneficis. Les que tenen pèrdues en surten perjudicades!!! Per què? Doncs molt fàcil: perquè el crèdit fiscal que podien acumular (que és el mal menor quan tens pèrdues) baixarà un 25%.

En resum, una autèntica bajanada.

La paradoxa del cas és que això es fa mentre assumeix la Secretaria d’Estat d’Economia el senyor Campa, insigne economista vinculat a l’IESE que, com saben molt bé, és l’organisme de formació de directius de l’Opus Dei.

Em sembla del tot incomprensible que algú pugui dictar lleis tan salvatges en contra de la població “normal”, la que no és patró de cap insigne institució, la que no té societats patrimonials que viuen de renda, la que treballa cada dia per malviure amb sous erosionats per un Estat voraç (Saben els mil·leuristes que paguen més de 380 euros al mes en concepte de Seguretat Social per accedir a una sanitat on sempre hi ha els mateixos o per pagar una ensenyança pública que esgarrifa?).

I aquests són d’esquerres? Noooo. En Campa en dóna testimoni!!! I és que tothom és d’esquerres fins que té poder o diners.

Algú pot traduir aquest article a un llenguatge entenedor i explicar-ho a la gent que ha tingut la sort de no saber d’economia?

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca es defensa dient que els ha pujat la morositat, que els projectes bons sí que reben diners, però que per a refinançaments de circulant, res de res. Qui té raó? Qui és el dolent de la pel·lícula? Segurament tots dos en tenen i tots dos ho són, els dolents.

Els darrers deu anys han estat extraordinaris. Espanya s’ha situat com a la 8a potència econòmica mundial. Hem avançat ja al Canadà i, si no arriba a ser per la crisi, avancem a França. No és un mal esprint sortint de les cavernes en què el franquisme ens havia ensorrat!

Durant aquests anys, fins i tot ens hem fet amics dels proveïdors i dels clients. Nosaltres, les pimes, explicàvem els nostres projectes al banc i aquest ens deixava diners per fer-los. Cada vegada arriscàvem menys del nostre patrimoni i empràvem més capital aliè. I especulàvem amb els diners dels demés (sobretot en el tema immobiliari). I els empresaris i alguns directius es van comprar cotxes i cases, apartaments a la Cerdanya i fins i tot algun vaixell que amarraven a Palamós o a Platja d’Aro. I els banquers obrien oficines i es repartien primes esgarrifoses que havien aconseguit gairebé sense fer res. I es van idolatrar els Pacos Poceros i d’altres ignorants feristeles. I es van fer obres faraòniques a la Vall Fosca i a Oropesa. I el Govern guanyava eleccions prometent dons a tothom. Que en vàrem ser, de feliços!

Però la boira va ennuvolar el cel i va descarregar una tormenta extraordinària i tothom va córrer cap a casa, a aixoplugar-se. Però vet aquí que no hi havia sostre per a tothom i el de la barca (que encara la devia), el que havia donat la paga i senyal a la Vall Fosca i el paleta espavilat que havia permutat un casal pel 40% de l’obra resultant, van quedar calats fins a les orelles. I van començar a pensar que la culpa era del proveïdor de diners que ja no n’hi donava, no va córrer a rectificar l’espoli que havien fet ells mateixos a les seves pròpies empreses, no. Va aixecar el dit acusador i el va dirigir contra els poderosos bancs que, al seu torn, tenien custòdia dels diners d’aquells que sí havien estalviat. I, és clar, el banc li va dir: “Haver-t’ho pensat abans!”.

Què se n’ha fet de tots aquells guanys de deu anys esplèndids? On són els estalvis que tant preconitzaven els avis? Però també ens podem preguntar: On és el seny de la banca? De què els serveixen tants departaments d’estudis econòmics que no han previst el cataclisme? Potser haurem de tornar als orígens: empresaris a produir i vendre, bancs a l’austeritat i la mesura. I els especuladors? No patiu per ells, els professionals fa temps que van preveure la crisi i tenen els diners sota cobert. Com sempre, s’han ensorrat aquells que creien tenir un equip a primera divisió i tenien jugadors de tercera.