D’un quant temps ençà, el coaching s’ha posicionat com un dels mots més emprats als recursos humans.

Tothom és especialista en coaching. Hi ha instituts internacionals de coaching, escoles europees de coaching, centres nacionals per al desenvolupament de coachers, màsters formadores en coaching, coacher developers i no sé quantes expressions més.

Però, què és el coaching? Anem a la Wikipedia (‘versió en castellà’):

• Deriva del terme anglès to coach, ‘entrenar’. En l’entorn empresarial i personal, es coneix per coaching el procés interactiu i transparent mitjançant el qual el coach o entrenador i la persona o grup implicat en el procés esmentat cerquen el camí més eficaç per assolir els objectius fixats tot emprant els seus propis recursos i habilitats.

• El coaching és un sistema de preguntes segons el qual el coach (professional) ajuda el coachee (client) a treure el bo i millor de si mateix.

Sembla clar, oi? És quelcom com recuperar la figura del mentor o tutor (malgrat que no és exactament el mateix el mentoring que el coaching) de la Roma clàssica.

Per tant, on rau el perill que anuncia el títol de l’article? Doncs als coachers, és clar!

He conegut diverses persones que s’autodenominaven coachers, i al cap i a la fi no eren res més que mers entabanadors, farsants de fira, joglars de paraula fàcil.

Hi ha autodenominats coachers que juguen amb la debilitat humana. Demanen als seus incauts alumnes que “treguin” tots els traumes que porten a dins, perquè a tots els hi veuen traumes interiors: que si una relació difícil amb el pare, que si un marit insensible, que si una frustració perquè volies jugar al Barça i et vas quedar al Matadepera... Així, el coachee (el client) comença a plorar i a destapar el pot de la seva desgràcia. “Expulsa els teus dimonis!”, crida el coacher, i l’altre vinga que explicar intimitats i vinga que ploriquejar. Mentrestant, els demés assistents a la sessió corejar el nom de l’infeliç que està a l’escenari.

S’esdevé un moment en què l’encantador de serps para la sessió. Es fa un silenci sepulcral i tal com un Messies redimit, pren el control de la classe i deixa anar una llauna final per gaudi dels assistents. “Què bé que parla! Com ens coneix!”, comenten mentre baixen per les escales d’aquell Centre Intercontinental de Coaching que està en un pis de mala mort de Barcelona.

Aquest coaching no serveix per a ABSOLUTAMENT RES DE BO. Serveix per generar pors internes, per idolatrar el cap de la secta, per gratar una ferida fins a arribar a l’os.

L’altre dia, un autodenominat coacher va venir a oferir-me els seus serveis. Abans de res ―li vaig dir―, explica’m la teva vida.

Va errar la professió. Va estudiar una cosa de què mai va exercir. Als vint-i-cinc va redireccionar la seva vida cap al món de l’empresa i va aconseguir enfonsar fins a tres negocis propis. Es va casar ja grandet i no va durar ni dos mesos. Quan va poder superar el seu pànic de parlar en públic, va estudiar per coacher i ara es guanya la vida (més mal que bé) oferint-se a alts directius per ajudar-los a créixer professionalment (sic .).

Quan va terminar de respondre a les meves preguntes, va decidir aixecar-se i anar-se’n, sense dir res. Havia expulsat els seus dimonis...