La publicitat és, sovint, un reflex dels valors de la societat. De fet, la màxima de la publicitat és despertar l’interès de la seva audiència comunicant un missatge proper amb què, per tant, el receptor se senti identificat.

Aquest mes de gener podem veure per TV3 dues campanyes de publicitat que busquen connectar amb l’audiència de manera ben diferent.

Per una banda, la campanya d’Orange (telefonia mòbil), en la qual una noia passeja per diferents escenaris a mesura que representa que avança l’hora del dia. La major part del temps sembla que està en una oficina, d’on surt a les 6 pm. A partir d’aquest moment, el món se li obre davant els ulls. Apareixen els seus amics (que ja l’esperaven) i comença la gresca. L’anunci acaba dient que les coses importants passen a partir de les 6 de la tarda, que és quan hom plega de treballar. Les hores anteriors són tedioses, avorrides i molt grises.

L’altre anunci contraposat és el de Damm, que explica que l’any 2009 un equip de futbol va meravellar el món, i que tothom es preguntava quina era la clau del seu èxit. Després, desfilen davant nostre fusters, mecànics, dissenyadors... que, bo i citant personatges il·lustres catalans, ens diuen que la clau de l’èxit és la humilitat, el treball, el gust pel que hom fa, per la feina ben feta, en definitiva.

Quina diferència! Orange diu que la vida a la feina és per oblidar-la, que no és vida. Que tot comença a partir de les 6 de la tarda (pels que ja esperen a la porta, una mica abans). Damm diu que la vida comença ben d’hora al matí, que cal gaudir de la feina, perquè només fent-ho aquesta surt bé.

En definitiva, que els clients d’Orange viuen unes 6 hores al dia (comptant que se’n van a dormir a les 12) i els de Damm en viuen 15 (començant a les 9 a treballar i anant a dormir a les 12, com els altres). Així, uns viuen més del doble que els altres!

Damm ens ha tornat a sorprendre amb publicitat orientada al mercat local, que sí que es commou davant aquest tipus d’anunci (i més si surt el Barça), i Orange ens ha reiterat el seu compromís amb la feina. Vet aquí per què el servei d’atenció al client és tan dolent: perquè els seus treballadors estan esperant a les 6 pm per anar-se’n de gresca, i la nostra trucada és per a ells tediosa, avorrida i grisa.

A la vostra salut!

Amb aquest títol comença l’edició catalana de la prestigiosa revista The Economist, que l’editorial El Temps tradueix anualment. La revista apropa al lector les opinions d’experts d’arreu del món sobre com serà l’any que acabem de començar.

M’agradaria emprar aquest article per fer un brevíssim repàs a algunes de les prediccions (normalment encertades) que fa, per intentar ajustar-les a la nostra realitat.

L’any que comença serà l’any de les fusions bancàries (o de les caixes). En nom de l’eficiència, moltes petites entitats s’uniran per fer-ne unes altres de més fortes, i se suposa que més competitives. Mal any triat, aquest. Si a les restriccions del crèdit provocades per aquest excés d’ambició de les entitats li sumem el desgavell organitzatiu que suposa una fusió, molt ben parades no en sortiran les empreses que necessiten, una vegada per totes, que s’obri l’aixeta del crèdit.

Les fusions bancàries també provocaran un aflorament insospitat de localitzacions comercials pels tancaments (previsibles) d’oficines i, com no, una quantitat ingent de personal que no sabran on ubicar. Hi ha qui pensa que els nous tamanys de les entitats no provocaran eficiència, sinó al contrari. De fet, encara està per veure si com més tamany, millor gestió. I si no, que els ho preguntin als directius de General Motors, com s’ho fan per corregir el rumb d’un transatlàntic que arriba al port de Llafranc a 35 nusos!

Un altre tema que guanyarà interès, sembla, serà la immigració. Tota aquella colla de nouvinguts de baixa qualificació que s’ocupaven en la construcció vagarejaran pels carrers, buscant-se, com bonament puguin, la vida. I no els serà gens fàcil: ni coneixen la llengua, ni estan adaptats a la nostra societat del coneixement ni tenen contactes que els puguin donar un cop de mà. Es gestionarà el conflicte com sempre s’ha fet: improvisant. Naixeran o renaixeran les actituds xenòfobes, que només faran que encrespar els col·lectius discriminats, els quals pagaran amb la mateixa moneda. Alguns (pocs) tornaran; d’altres, malviuran i sembraran el desconcert.

Però apareixeran també els 'homeless' locals. Gent que no s’havia preparat ni conceptualment ni actitudinalment per fer front a la nova situació de desocupació. I això sí que impactarà a la població. La por de ser com un d’ells planarà sobre els caps de molts ocupats a precari.

No tot seran males notícies. Hi haurà sectors que funcionaran d’allò més bé: alimentació, ferroviari, farmacèutic i immobiliari. Potser el que més sobta és aquest darrer, oi? Doncs resulta que ara creixen com bolets les oportunitats de compra a preus baixos, que ràpidament es posaran a lloguer amb rendiments de vegades del 8% (quasi cinc vegades l’euríbor). L’especulació no s’ha eradicat, al contrari, en temps de crisi és més viva que mai!

En l’aspecte social, augmentarà la separació pares-fills gràcies (o per culpa) de les tan temudes noves tecnologies. Abans, en prohibir-li al nen que sortís de casa n’hi havia prou per condemnar-lo a la més absoluta de les soledats, reclòs a la seva habitació amb el cap posat enmig dels llibres (per bé que tampoc els llegia). Ara, el nen pot fer el mateix que feia abans al carrer còmodament assegut davant del seu ordinador, fent anar el Messenger, connectant-se al Facebook o esperant el nou web 2.0 que sortirà demà. Qui vol passar fred al carrer?

A vegades penso: quina sort que m’hagi tocat viure uns temps tan moguts. Perquè, com deia aquell de la pel·lícula: “Es mou? Doncs és viu!”.